dimarts, 13 de desembre de 2011

Poker de voces



Fa uns dies vaig tenir el privilegi d'asistir al primer concert de Poker de Voces a Barcelona i encara n'estic meravellada.


Una mica d'historia, per als 'no-iniciats'. Poker de Voces comença com un projecte de quatre amics amb interesos musicals comuns: Daniel Diges, David Ordinas, Ignasi Vidal i Gerónimo Rauch. Després de fer alguns concerts per Madrid, el Gerónimo - de qui soc una fan confessa- va decidir abandonar el grup per dedicar-se a la lírica. El seu lloc el va ocupar el Pablo Puyol, de qui també tenia bon record, dels anys de Rent.


Tots quatre tenen una llarga trajectòria en el món dels musicals, i de l'espectacle en general, i van decidir unir els seus talents per organitzar una sèrie de concerts molt aptes per a qualsevol amant dels musicals, però també interessants per aquelles persones que no ho són gaire. Això és degut a un equilibri entre temes  molt i molt populars i temes molt més musicalo-frikis, que dirien alguns.

Sota la direcció del genial Zenón Recalde, construeixen un espectacle ple d'humor, molt bona música i aquella màgia dels muntatges fets amb tendresa. L'experiència acumulada per tots quatre actors, així com l'ambient generat pel decorat intimista, els permeten crear un clima molt especial que els fa totalment propers al públic. A estones semblava que es tractès més d'una reunió d'amics que d'un espectacle assajat.


Entenc que el repertori de Barcelona és lleugerament diferent del que s'interpreta a Madrid, ja que hi va haver diversos temes en català. Fins i tot el David ens va regalar una genial imitació del gran Tomeu Penya! Les cançons que es van interpretar van ser totalment encertades, sota el meu parer. El Pablo Puyol ens va regalar un espectacular Lluny, de Manu Guix. Encara m'estic assecant les llàgrimes.

Si teniu curiositat, hi ha diversos vídeos a youtube, però jo preferiria no haver-los vist abans de l'espectacle, perquè espatllen la sorpresa.

En definitiva, un espectacle molt rodó, altament recomanable. I ara tornen a Barcelona, en un concert únic. Apunteu-vos-ho al calendari, perquè no us ho podeu perdre! El 19 de març és el dia! Jo ja tinc les meves entrades.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Cop de Rock


Copyright de la foto: Dagoll Dagom

Lluny ha quedat aquell Dagoll Dagom de Mar i Cel o Flor de Nit. Seguint una trajectòria encetada amb el T'odio amor meu (de cançons exel·lents, però amb escàs contingut), tornem a centrar-nos en el divertimento fàcil, sense més profunditat ni aspiracions. Cop de Rock és simplement això, pura diversió.

La història no és gaire original: el triangle amorós clàssic, amb uns quants enamoraments sobtats d'aquells que només passen a la ficció. I, evidentment, té tots els elements típics d'aquest tipus d'història: el noi bandarra però bona persona en el fons, la noia-damisel·la enganyada, l'amic simpàtic, l'amiga responsable, l'amic descarrilat... en fi, ja us en feu la idea.

El musical gira entorn les cançons més populars del que s'anomena rock català; en la línia de la moda que van encetar Mamma Mia o We will rock you i que ara segueixen (amb més o menys encert) Hoy no me puedo levantar o Los 40. En aquest cas, la integració de les cançons i el text és completa; no hi ha cap tema que sembli forçat, que no quadri amb la situació. Molt bona feina, en aquest sentit, perquè no és gens fàcil. La tria de les cançons és tot un encert, que no decep. 

El públic objectiu d'aquest musical és ben clar: joves d'entre 28 i 38 anys que van viure, i gaudir, del boom del rock català dels 90s. En aquella època, aquest tipus de música anava sovint lligat a tendències independentistes i clarament d'esquerres; tot i que els fans sovint érem (i m'hi incloc) pre-adolescents amb escassos coneixements polítics, que ens deixàvem portar pel que ens deia el grup de música de torn.

Aquesta tendència independentista també queda reflectida - i molt - al musical, però, al meu parer, es fa d'una forma un pèl barroera, poc subtil. Es fan servir frases efectivistes que enarboleixen el públic en certs moments. Personalment crec que no calia. Primer perquè el rock català ja porta implícit un cert sentiment nacionalista, no cal evidenciar-ho més, i després perquè pot tancar portes a un públic no especialment independentista però que sí va gaudir d'aquests temes a la seva adolescència. Tots ens fem grans, i potser les idees polítiques canvien; però això no vol dir que ens deixi d'agradar aquest tipus de música i els valors que transmet.

No es pot parlar d'aquest espectacle sense mencionar la seva escenografia. L'Alfons Flores ha fet una feina excel·lent, integrant elements físics amb projeccions i aconseguint canvis de localització sorprenentment àgils.

Els actors, amb Roger Berruezo i Mariona Castillo al capdavant, fan un molt bon treball. Són frescos, amb energia, creïbles. Especialment destacables, la Mariona Castillo i l'Albert Martínez, amb unes veus espectaculars i unes interpretacions excel·lents.

En global, un espectacle molt recomanable. Si el diseccionem no té res d'especial, però en conjunt és bonic, àgil i fresc. Un espectacle de bon rollo, ideal per a nostàlgics!

diumenge, 17 de juliol de 2011

Videoteces: el primer videomonólogo



El muntatge del que us escric avui és, com a mínim, peculiar. Primer, situem-nos. Loulogio és un còmic que es va a donar a conèixer per internet amb vídeos tan hilarants com LaBatamanta, el Pajilleitor Plus o la sèrie Art Attax. Suma milions de visites!

Recentment, Loulogio va fer el salt als escenaris, començant amb monòlegs a diverses sales de Barcelona. Ara el podem veure al Club Capitol on ens deleita amb un monòleg natural i fresc, amb alguns vídeos intercalats i com a colofó, grava un vídeo del públic cada nit. La impressió és que Loulogio sap molt bé que la seva fama prové del doblatge d'anuncis i programes televisius, i ho explota a la perfecció, parlant a l'espectador de tu a tu, amb una naturalitat que avui dia escasseja als nostres escenaris.

El resultat és un muntatge fàcil, sense grans pretensions, però hilarant fins a dir prou. Ideal per una d'aquelles nits en que un vol desconnectar de la realitat i no pensar gaire, riure's de la vida i deixar anar la versió més bàsica d'un mateix.

Loulogio aconsegueix crear una atmosfera informal, com si mantingués una conversa amb l'espectador, mantenint un ritme aclaparador durant tot l'espectacle. El problema d'això és que el públic que hi va no és un perfil habitual en els nostres teatres i no sempre tenen clar com comportar-se; es corre el perill que la cosa es desmadri i es perdi el fil de l'obra en qüestió. Això no va passar quan jo hi vaig assistir, però va estar a punt en un parell d'ocasions. Sort que el Loulogio sembla tenir taules en aquestes situacions i ho va saber salvar. D'altra banda, destacar el gran mèrit que té el fet d'arrossegar aquest perfil de públic cap al teatre. Qui sap? Potser guanyem algun espectador habitual!

En definitiva, un espectacle molt recomanable per a tots aquells que, com jo, hem plorat de riure amb els vídeos de Loulogio a la xarxa.

diumenge, 3 de juliol de 2011

I am the wind

Copyright de la foto: Simon Annand

Dos bons actors dalt de l'escenari. Un text de Jon Fosse, reconegut internacionalment. Direcció del famós Patrice Chéreau. La nit prometia.

Comença l'espectacle amb una imatge preciosa. L'escenari és ple de sorra i aigua. Un dels personatges, el que transmet més fortalesa, agafa en braços a l'altre, el que sembla més feble, més malaltís, en una pietà magnífica. I llarga. No sé quanta estona van estar en aquella postura, però van ser uns minuts eterns per mi, i això ja em donava pistes del que seria la resta de l'espectacle.

Amb aspiracions de poema visual, aquest text de frases repetides fins a l'infinit es va fer del tot intrascendent. Sí, la imatge era molt bonica, especialment quan el centre de l'escenari es va aixecar simulant la barca que porta els dos personatges a la deriva. Però això és tot el que aquest espectacle va donar de sí.

El ritme era extenuantment lent (més d'un espectador es va adormir), però és que no passava res! Simplement es recitaven frases, entre silencis eterns. Sembla ser que els actors van estar entrenats especialment per transmetre poques emocions amb les seves paraules... per què? No ho acabo d'entendre.

I aquesta va ser la sensació global, no entendre res. Al públic es barrejaven reaccions, alguns eufòrics, d'altres avorrits. Hi ha qui diu que l'eufòria estava provocada només pel fet que el director és qui és, i es pregunta quina hagués estat la reacció si la peça anés signada per un altre nom...

Vaig demanar a algú d'aquests eufòrics que m'expliqués què havia passat, què intentaven transmetre, com és que jo no veia absolutament res en aquella peça, però la resposta va ser poc satisfactoria per mi: si no has connectat amb el text, jo no hi puc fer res.

Doncs això, que sembla que no vaig connectar amb el text.

diumenge, 5 de juny de 2011

Molt soroll per no res


La productora Les Antonietes ens presenta aquest muntatge, d'un Sakespeare revisitat, a la Sala Muntaner.

El text original és sublim; i l'adaptació d'aquest que han fet servir en l'espectacle no es queda enrere; és fresca, divertida i, en definitiva, dóna molt de joc.

Els actors són bons, amb ganes i il·lusió - això es nota - i plens d'energia, potser massa energia, de fet. No vull destacar cap actor en concret perquè entenc que es desitja una valoració de l'equip; no ens indiquen enlloc quin actor interpreta cada personatge.

L'escenografia, molt mínima i de baix pressupost, funcionava a la perfecció. I és que aquests muntatges demostren que no sempre calen molts diners per fer un espectacle; sovint es tracta més de tenir-ne ganes.

Llàstima que la fusió de tots aquests elements amb la direcció d'Oriol Tarrasón sigui decebedora. Trobo que es pot resumir tot amb el mateix títol: Molt soroll per no res. I és que criden, criden molt. I corren. I criden i corren alhora! Potser és que ja soc massa gran per aquestes coses, però em vaig estressar des del primer moment i ja no em vaig poder treure de sobre l'angoixa.

Digueu-me racional si voleu, però hi ha coses que no entenc: per quin motiu els actors aplaudeixen al públic quan entra? (aquí comença el soroll) Per quin motiu alguns actors parlen d'esquena al públic, o des del darrere del pati de butaques, i no s'entén res? (més soroll) Per quin motiu alguns personatges masculins eren interpretats per noies i a la inversa? (soroll estètic?)

No és que tingui res en contra del travestisme, tot i que es fa estrany que sigui parcial, és a dir, que només alguns dels actors es travesteixin. El problema és que es fa un dibuix grotesc i ridícul d'aquests i això no deixa seguir el fil argumental. Es ridiculitza tant l'aspecte de Hero (interpretada per un noi) que l'espectador no fa més que riure, en comptes d'empatitzar amb el seu dolor quan aquesta és abandonada a l'altar.

Sota el meu parer, l'essència de Shakespeare s'ha perdut. No hi vaig trobar indicis d'aquell humor subtil i punyent, ni del drama de la segona part. Hi vaig veure humor groller, ridiculització dels personatges i crits, molts crits.

En definitiva: molt soroll per no res.

dissabte, 21 de maig de 2011

Truca un inspector



Teatre del de tota la vida, sense estridències estètiques, ni grans innovacions tecnològiques, sense projeccions pseudo-modernes... Només teatre del bo.

Hem de saber que ja partim d'un molt bon text, però ja hem après que això no és garantia de res. Tot i que en aquest cas és la base sobre la que es construeix un espectacle excel·lent.

D'entrada ens encisa l'escenografia: el menjador d'una família benestant de principis del segle XX. Molt elegant, amb tota classe de detalls.

El vestuari també està molt ben triat: els homes de classe alta, de pingüí i les dones, amb uns vestits espectaculars que reflectien tant la seva classe social, com el caràcter de cadascuna. L'inspector és un món a part, com un intrús en aquest entorn luxós, duu una roba decent, però no elegant, i això ja crea una barrera entre uns i l'altre.

Direcció esplèndida de Josep Maria Pou. Aconsegueix que el ritme no decaigui mentre augmenta l'angoixa de l'espectador.

El repartiment fa una feina excel·lent. Sota el meu parer, es mereixen una menció especial la Victòria Pagès en el seu paper de dona madura, acomodada i continguda, i en Josep Maria Pou, com a inspector. Per a mi són els dos intèrprets més brillants de la funció.

Resumint, si us agrada el teatre de tota la vida, aquesta és la vostra obra. Molt recomanable.  

diumenge, 8 de maig de 2011

Los Miserables



No se m'acut cap manera millor de començar a escriure sobre teatre que parlar del meu musical preferit: Les Misérables. He tingut la sort de poder-lo veure a Londres diverses vegades (alguns dirien que massa vegades!), incloent el Concert del 25è aniversari a l'O2.

És per això que vaig anar a Madrid il·lusionada i alhora cautelosa. La versió de Stage és la nova, és a dir, la que es va fer a Londres per celebrar el 25è aniversari. No és que sigui excessivament diferent en essència, però hi ha canvis subtils en la partitura i s'ha refet l'escenografia totalment. El resultat és igualment impressionant. 

El muntatge és exactament igual que el de Londres, amb projeccions dels dibuixos originals fets per Victor Hugo i unes barricades impressionants. Simplement impecable, al meu parer.

Aquest és un musical que es recolza molt en els actors i per això és molt important que el repartiment sigui perfecte. I en aquest cas ho era, gairebé. 

Què dir de Gerónimo Rauch? No l'havia vist mai en directe en un paper protagonista (només el vaig veure al concert de l'O2, però no es podia apreciar gaire la seva aportació). Si haguès de resumir la seva interpretació en una paraula, aquesta, sens dubte, seria espectacular. Tot i que el color de la seva veu no em fascina especialment, en té un control tal, que tota la resta passa a segon terme. Tècnica impecable quant a veu, però també quant a interpretació. Jean Valjean és un personatge de molts matisos, molt difícil d'interpretar quan s'ha d'estar tan pendent de les cançons, però el Gerónimo el broda. Sembla que hagin escrit el personatge especialment per ell.

A l'altra cara de la moneda hi ha Javert, interpretat per un impetuós Ignasi Vidal, que ja em va impressionar a Rent, quan encara es feia dir Nacho. En aquest cas, li ha tocat un personatge molt més subtil, més contingut, però amb una vida interior molt rica que cal deixar entreveure en certs moments. L'Ignasi frega la perfecció tant a nivell vocal com interpretatiu. El seu 'Stars' em va posar la pell de gallina, com si fos el primer cop que sentia el tema. Va construir un personatge molt creíble, tot i que - sota el meu parer- el seu suicidi no queda ben resolt escènicament.

Però no tot és positiu, evidentment! Les noies, tant la Cosette com la Fantine i l'Eponine, no em van arribar, no me les vaig creure. He de dir que el meu personatge preferit és l'Eponine, i el seu 'On my own' un dels moments més emotius, junt amb 'A little fall of rain'. Crec que la Lydia Fairen fa un personatge massa pla, sense deixar entreveure el matís de feblesa que porta el personatge; la seva Eponine és massa dura.

Confesaré que l'elecció de Daniel Diges com a Enjolras em va sorprendre, i vaig anar una mica escèptica al teatre. La seva interpretació va ser una gran sorpresa per a mi. Per primer cop, el personatge se'm va fer proper i em van venir ganes d'agafar una escopeta i unir-me a la barricada! A nivell vocal, perfecte perquè a més de tenir una energia contagiosa, té una veu espectacular.

I els Thenardiers, molt bé també. Divertits, enèrgics, odiosos... però ja es tracta d'això! L'Eva Diago i l'Enrique R. del Portal van construir el contrapunt còmic perfecte per trencar amb tant de dramatisme. Aquests personatges gairebé mai no són creíbles, i es basen en l'exageració. Tots dos ho van brodar.

I encara no he parlat dels suposats protagonistes 'joves'... bé, és que no tinc gaire cosa a dir. La Cosette és un personatge que, en general, m'interessa poc per la seva poca profunditat i la seva partitura, massa lírica pel meu gust. I el Marius... bé, té una de les cançons més boniques ('Empty chairs at empty tables'), però el Marius que jo vaig veure (Edgar Martínez) no estava a l'alçada, ni a nivell vocal ni a nivell interpretatiu. 

La resta de personatges van estar espectaculars, amb una menció especial al polifacètic David Ordinas amb el seu Bisbe, clau per l'argument de la obra, i excel·lentment interpretat.

En definitiva, no us ho podeu perdre. D'aquí a poc els tindrem per Barcelona i, pel que sembla, la majoria dels personatges seran interpretats pels mateixos actors, així que ja em direu la vostra opinió. Jo, sense dubtar-ho, penso anar-los a veure uns quants cops. No sempre es té la sort de tenir Los Miserables tan a  prop!    

     

dissabte, 30 d’abril de 2011

Estrena

Ho reconec. A dins porto un crític de teatre frustrat! Quan surto de veure una obra, qualsevol, sempre penso que m'agradaria escriure la meva opinió, compartir-la amb els altres, encara que soc conscient que el seu valor és relatiu... però no ho és el de qualsevol crítica?

És cert que no tinc la cultura, ni teatral ni general, que tenen la majoria de crítics de teatre. Però també és cert que una crítica sempre és una opinió subjectiva, així que... per què no? M'he decidit a començar aquest bloc per escriure la meva humil opinió sobre tot allò que vagi veient. 

Ara m'he proposat anar al teatre com a mínim un cop a la setmana, així que miraré de publicar un post setmanal, tot i que hi haurà èpoques en que no podré anar al teatre tan sovint com m'agradaria. Això sí, prometo escriure sobre tot allò que vagi a veure. 

La majoria d'entrades seran d'obres que es facin a Barcelona, però sovint tinc la oportunitat de veure muntatges a l'estranger, així que també escriuré sobre aquests, per si algú hi està interessat. 

Espero amb ànsia els vostres comentaris i valoracions!