diumenge, 5 de juny de 2011

Molt soroll per no res


La productora Les Antonietes ens presenta aquest muntatge, d'un Sakespeare revisitat, a la Sala Muntaner.

El text original és sublim; i l'adaptació d'aquest que han fet servir en l'espectacle no es queda enrere; és fresca, divertida i, en definitiva, dóna molt de joc.

Els actors són bons, amb ganes i il·lusió - això es nota - i plens d'energia, potser massa energia, de fet. No vull destacar cap actor en concret perquè entenc que es desitja una valoració de l'equip; no ens indiquen enlloc quin actor interpreta cada personatge.

L'escenografia, molt mínima i de baix pressupost, funcionava a la perfecció. I és que aquests muntatges demostren que no sempre calen molts diners per fer un espectacle; sovint es tracta més de tenir-ne ganes.

Llàstima que la fusió de tots aquests elements amb la direcció d'Oriol Tarrasón sigui decebedora. Trobo que es pot resumir tot amb el mateix títol: Molt soroll per no res. I és que criden, criden molt. I corren. I criden i corren alhora! Potser és que ja soc massa gran per aquestes coses, però em vaig estressar des del primer moment i ja no em vaig poder treure de sobre l'angoixa.

Digueu-me racional si voleu, però hi ha coses que no entenc: per quin motiu els actors aplaudeixen al públic quan entra? (aquí comença el soroll) Per quin motiu alguns actors parlen d'esquena al públic, o des del darrere del pati de butaques, i no s'entén res? (més soroll) Per quin motiu alguns personatges masculins eren interpretats per noies i a la inversa? (soroll estètic?)

No és que tingui res en contra del travestisme, tot i que es fa estrany que sigui parcial, és a dir, que només alguns dels actors es travesteixin. El problema és que es fa un dibuix grotesc i ridícul d'aquests i això no deixa seguir el fil argumental. Es ridiculitza tant l'aspecte de Hero (interpretada per un noi) que l'espectador no fa més que riure, en comptes d'empatitzar amb el seu dolor quan aquesta és abandonada a l'altar.

Sota el meu parer, l'essència de Shakespeare s'ha perdut. No hi vaig trobar indicis d'aquell humor subtil i punyent, ni del drama de la segona part. Hi vaig veure humor groller, ridiculització dels personatges i crits, molts crits.

En definitiva: molt soroll per no res.