Copyright de la foto: Dagoll Dagom
Lluny ha quedat aquell Dagoll Dagom de Mar i Cel o Flor de Nit. Seguint una trajectòria encetada amb el T'odio amor meu (de cançons exel·lents, però amb escàs contingut), tornem a centrar-nos en el divertimento fàcil, sense més profunditat ni aspiracions. Cop de Rock és simplement això, pura diversió.
La història no és gaire original: el triangle amorós clàssic, amb uns quants enamoraments sobtats d'aquells que només passen a la ficció. I, evidentment, té tots els elements típics d'aquest tipus d'història: el noi bandarra però bona persona en el fons, la noia-damisel·la enganyada, l'amic simpàtic, l'amiga responsable, l'amic descarrilat... en fi, ja us en feu la idea.
El musical gira entorn les cançons més populars del que s'anomena rock català; en la línia de la moda que van encetar Mamma Mia o We will rock you i que ara segueixen (amb més o menys encert) Hoy no me puedo levantar o Los 40. En aquest cas, la integració de les cançons i el text és completa; no hi ha cap tema que sembli forçat, que no quadri amb la situació. Molt bona feina, en aquest sentit, perquè no és gens fàcil. La tria de les cançons és tot un encert, que no decep.
El públic objectiu d'aquest musical és ben clar: joves d'entre 28 i 38 anys que van viure, i gaudir, del boom del rock català dels 90s. En aquella època, aquest tipus de música anava sovint lligat a tendències independentistes i clarament d'esquerres; tot i que els fans sovint érem (i m'hi incloc) pre-adolescents amb escassos coneixements polítics, que ens deixàvem portar pel que ens deia el grup de música de torn.
Aquesta tendència independentista també queda reflectida - i molt - al musical, però, al meu parer, es fa d'una forma un pèl barroera, poc subtil. Es fan servir frases efectivistes que enarboleixen el públic en certs moments. Personalment crec que no calia. Primer perquè el rock català ja porta implícit un cert sentiment nacionalista, no cal evidenciar-ho més, i després perquè pot tancar portes a un públic no especialment independentista però que sí va gaudir d'aquests temes a la seva adolescència. Tots ens fem grans, i potser les idees polítiques canvien; però això no vol dir que ens deixi d'agradar aquest tipus de música i els valors que transmet.
No es pot parlar d'aquest espectacle sense mencionar la seva escenografia. L'Alfons Flores ha fet una feina excel·lent, integrant elements físics amb projeccions i aconseguint canvis de localització sorprenentment àgils.
Els actors, amb Roger Berruezo i Mariona Castillo al capdavant, fan un molt bon treball. Són frescos, amb energia, creïbles. Especialment destacables, la Mariona Castillo i l'Albert Martínez, amb unes veus espectaculars i unes interpretacions excel·lents.
En global, un espectacle molt recomanable. Si el diseccionem no té res d'especial, però en conjunt és bonic, àgil i fresc. Un espectacle de bon rollo, ideal per a nostàlgics!
