diumenge, 17 de juliol de 2011

Videoteces: el primer videomonólogo



El muntatge del que us escric avui és, com a mínim, peculiar. Primer, situem-nos. Loulogio és un còmic que es va a donar a conèixer per internet amb vídeos tan hilarants com LaBatamanta, el Pajilleitor Plus o la sèrie Art Attax. Suma milions de visites!

Recentment, Loulogio va fer el salt als escenaris, començant amb monòlegs a diverses sales de Barcelona. Ara el podem veure al Club Capitol on ens deleita amb un monòleg natural i fresc, amb alguns vídeos intercalats i com a colofó, grava un vídeo del públic cada nit. La impressió és que Loulogio sap molt bé que la seva fama prové del doblatge d'anuncis i programes televisius, i ho explota a la perfecció, parlant a l'espectador de tu a tu, amb una naturalitat que avui dia escasseja als nostres escenaris.

El resultat és un muntatge fàcil, sense grans pretensions, però hilarant fins a dir prou. Ideal per una d'aquelles nits en que un vol desconnectar de la realitat i no pensar gaire, riure's de la vida i deixar anar la versió més bàsica d'un mateix.

Loulogio aconsegueix crear una atmosfera informal, com si mantingués una conversa amb l'espectador, mantenint un ritme aclaparador durant tot l'espectacle. El problema d'això és que el públic que hi va no és un perfil habitual en els nostres teatres i no sempre tenen clar com comportar-se; es corre el perill que la cosa es desmadri i es perdi el fil de l'obra en qüestió. Això no va passar quan jo hi vaig assistir, però va estar a punt en un parell d'ocasions. Sort que el Loulogio sembla tenir taules en aquestes situacions i ho va saber salvar. D'altra banda, destacar el gran mèrit que té el fet d'arrossegar aquest perfil de públic cap al teatre. Qui sap? Potser guanyem algun espectador habitual!

En definitiva, un espectacle molt recomanable per a tots aquells que, com jo, hem plorat de riure amb els vídeos de Loulogio a la xarxa.

diumenge, 3 de juliol de 2011

I am the wind

Copyright de la foto: Simon Annand

Dos bons actors dalt de l'escenari. Un text de Jon Fosse, reconegut internacionalment. Direcció del famós Patrice Chéreau. La nit prometia.

Comença l'espectacle amb una imatge preciosa. L'escenari és ple de sorra i aigua. Un dels personatges, el que transmet més fortalesa, agafa en braços a l'altre, el que sembla més feble, més malaltís, en una pietà magnífica. I llarga. No sé quanta estona van estar en aquella postura, però van ser uns minuts eterns per mi, i això ja em donava pistes del que seria la resta de l'espectacle.

Amb aspiracions de poema visual, aquest text de frases repetides fins a l'infinit es va fer del tot intrascendent. Sí, la imatge era molt bonica, especialment quan el centre de l'escenari es va aixecar simulant la barca que porta els dos personatges a la deriva. Però això és tot el que aquest espectacle va donar de sí.

El ritme era extenuantment lent (més d'un espectador es va adormir), però és que no passava res! Simplement es recitaven frases, entre silencis eterns. Sembla ser que els actors van estar entrenats especialment per transmetre poques emocions amb les seves paraules... per què? No ho acabo d'entendre.

I aquesta va ser la sensació global, no entendre res. Al públic es barrejaven reaccions, alguns eufòrics, d'altres avorrits. Hi ha qui diu que l'eufòria estava provocada només pel fet que el director és qui és, i es pregunta quina hagués estat la reacció si la peça anés signada per un altre nom...

Vaig demanar a algú d'aquests eufòrics que m'expliqués què havia passat, què intentaven transmetre, com és que jo no veia absolutament res en aquella peça, però la resposta va ser poc satisfactoria per mi: si no has connectat amb el text, jo no hi puc fer res.

Doncs això, que sembla que no vaig connectar amb el text.