diumenge, 3 de juliol de 2011

I am the wind

Copyright de la foto: Simon Annand

Dos bons actors dalt de l'escenari. Un text de Jon Fosse, reconegut internacionalment. Direcció del famós Patrice Chéreau. La nit prometia.

Comença l'espectacle amb una imatge preciosa. L'escenari és ple de sorra i aigua. Un dels personatges, el que transmet més fortalesa, agafa en braços a l'altre, el que sembla més feble, més malaltís, en una pietà magnífica. I llarga. No sé quanta estona van estar en aquella postura, però van ser uns minuts eterns per mi, i això ja em donava pistes del que seria la resta de l'espectacle.

Amb aspiracions de poema visual, aquest text de frases repetides fins a l'infinit es va fer del tot intrascendent. Sí, la imatge era molt bonica, especialment quan el centre de l'escenari es va aixecar simulant la barca que porta els dos personatges a la deriva. Però això és tot el que aquest espectacle va donar de sí.

El ritme era extenuantment lent (més d'un espectador es va adormir), però és que no passava res! Simplement es recitaven frases, entre silencis eterns. Sembla ser que els actors van estar entrenats especialment per transmetre poques emocions amb les seves paraules... per què? No ho acabo d'entendre.

I aquesta va ser la sensació global, no entendre res. Al públic es barrejaven reaccions, alguns eufòrics, d'altres avorrits. Hi ha qui diu que l'eufòria estava provocada només pel fet que el director és qui és, i es pregunta quina hagués estat la reacció si la peça anés signada per un altre nom...

Vaig demanar a algú d'aquests eufòrics que m'expliqués què havia passat, què intentaven transmetre, com és que jo no veia absolutament res en aquella peça, però la resposta va ser poc satisfactoria per mi: si no has connectat amb el text, jo no hi puc fer res.

Doncs això, que sembla que no vaig connectar amb el text.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada