Teatre del de tota la vida, sense estridències estètiques, ni grans innovacions tecnològiques, sense projeccions pseudo-modernes... Només teatre del bo.
Hem de saber que ja partim d'un molt bon text, però ja hem après que això no és garantia de res. Tot i que en aquest cas és la base sobre la que es construeix un espectacle excel·lent.
D'entrada ens encisa l'escenografia: el menjador d'una família benestant de principis del segle XX. Molt elegant, amb tota classe de detalls.
El vestuari també està molt ben triat: els homes de classe alta, de pingüí i les dones, amb uns vestits espectaculars que reflectien tant la seva classe social, com el caràcter de cadascuna. L'inspector és un món a part, com un intrús en aquest entorn luxós, duu una roba decent, però no elegant, i això ja crea una barrera entre uns i l'altre.
Direcció esplèndida de Josep Maria Pou. Aconsegueix que el ritme no decaigui mentre augmenta l'angoixa de l'espectador.
El repartiment fa una feina excel·lent. Sota el meu parer, es mereixen una menció especial la Victòria Pagès en el seu paper de dona madura, acomodada i continguda, i en Josep Maria Pou, com a inspector. Per a mi són els dos intèrprets més brillants de la funció.
Resumint, si us agrada el teatre de tota la vida, aquesta és la vostra obra. Molt recomanable.
No se m'acut cap manera millor de començar a escriure sobre teatre que parlar del meu musical preferit: Les Misérables. He tingut la sort de poder-lo veure a Londres diverses vegades (alguns dirien que massa vegades!), incloent el Concert del 25è aniversari a l'O2.
És per això que vaig anar a Madrid il·lusionada i alhora cautelosa. La versió de Stage és la nova, és a dir, la que es va fer a Londres per celebrar el 25è aniversari. No és que sigui excessivament diferent en essència, però hi ha canvis subtils en la partitura i s'ha refet l'escenografia totalment. El resultat és igualment impressionant.
El muntatge és exactament igual que el de Londres, amb projeccions dels dibuixos originals fets per Victor Hugo i unes barricades impressionants. Simplement impecable, al meu parer.
Aquest és un musical que es recolza molt en els actors i per això és molt important que el repartiment sigui perfecte. I en aquest cas ho era, gairebé.
Què dir de Gerónimo Rauch? No l'havia vist mai en directe en un paper protagonista (només el vaig veure al concert de l'O2, però no es podia apreciar gaire la seva aportació). Si haguès de resumir la seva interpretació en una paraula, aquesta, sens dubte, seria espectacular. Tot i que el color de la seva veu no em fascina especialment, en té un control tal, que tota la resta passa a segon terme. Tècnica impecable quant a veu, però també quant a interpretació. Jean Valjean és un personatge de molts matisos, molt difícil d'interpretar quan s'ha d'estar tan pendent de les cançons, però el Gerónimo el broda. Sembla que hagin escrit el personatge especialment per ell.
A l'altra cara de la moneda hi ha Javert, interpretat per un impetuós Ignasi Vidal, que ja em va impressionar a Rent, quan encara es feia dir Nacho. En aquest cas, li ha tocat un personatge molt més subtil, més contingut, però amb una vida interior molt rica que cal deixar entreveure en certs moments. L'Ignasi frega la perfecció tant a nivell vocal com interpretatiu. El seu 'Stars' em va posar la pell de gallina, com si fos el primer cop que sentia el tema. Va construir un personatge molt creíble, tot i que - sota el meu parer- el seu suicidi no queda ben resolt escènicament.
Però no tot és positiu, evidentment! Les noies, tant la Cosette com la Fantine i l'Eponine, no em van arribar, no me les vaig creure. He de dir que el meu personatge preferit és l'Eponine, i el seu 'On my own' un dels moments més emotius, junt amb 'A little fall of rain'. Crec que la Lydia Fairen fa un personatge massa pla, sense deixar entreveure el matís de feblesa que porta el personatge; la seva Eponine és massa dura.
Confesaré que l'elecció de Daniel Diges com a Enjolras em va sorprendre, i vaig anar una mica escèptica al teatre. La seva interpretació va ser una gran sorpresa per a mi. Per primer cop, el personatge se'm va fer proper i em van venir ganes d'agafar una escopeta i unir-me a la barricada! A nivell vocal, perfecte perquè a més de tenir una energia contagiosa, té una veu espectacular.
I els Thenardiers, molt bé també. Divertits, enèrgics, odiosos... però ja es tracta d'això! L'Eva Diago i l'Enrique R. del Portal van construir el contrapunt còmic perfecte per trencar amb tant de dramatisme. Aquests personatges gairebé mai no són creíbles, i es basen en l'exageració. Tots dos ho van brodar.
I encara no he parlat dels suposats protagonistes 'joves'... bé, és que no tinc gaire cosa a dir. La Cosette és un personatge que, en general, m'interessa poc per la seva poca profunditat i la seva partitura, massa lírica pel meu gust. I el Marius... bé, té una de les cançons més boniques ('Empty chairs at empty tables'), però el Marius que jo vaig veure (Edgar Martínez) no estava a l'alçada, ni a nivell vocal ni a nivell interpretatiu.
La resta de personatges van estar espectaculars, amb una menció especial al polifacètic David Ordinas amb el seu Bisbe, clau per l'argument de la obra, i excel·lentment interpretat.
En definitiva, no us ho podeu perdre. D'aquí a poc els tindrem per Barcelona i, pel que sembla, la majoria dels personatges seran interpretats pels mateixos actors, així que ja em direu la vostra opinió. Jo, sense dubtar-ho, penso anar-los a veure uns quants cops. No sempre es té la sort de tenir Los Miserables tan a prop!
